Manifest de la Solana


Manifest de la Solana

En defensa de la solana de collserola

No es tracta de portar més persones al Parc perquè sí, sinó de transmetre què té d’especial aquest ecosistema, fent que la percepció ciutadana envers els valors de Collserola augmenti

Jordi Hereu, butlletí del Parc de Collserola tardor 07

Collserola viu un moment crucial. Per valls, conreus i turons les administracions es donen pressa en aprovar o enllestir una llarga llista de plans urbanístics, tots ells qüestionats durant anys per la movilització popular i en plena contradicció amb una declaració de Parc Natural que no acaba d’arribar i que podria acabar sent una gran decepció si finalment només inclou els espais PEIN (Pla Especial d’Interès Natural) i deixa fora una bona part del massís.

L’Ajuntament de Barcelona va de rebaixes

A la vessant de solana, aquesta preocupant situació es fa patent en el retard en la delimitació dels límits del parc per part de l’Ajuntament de Barcelona, i sobre tot en les raons que motiven aquest retard. Ja en campanya electoral, Jordi Hereu anunciava al Coll de la Ventosa que després d’obrir Barcelona al mar ara calia obrir Collserola a la ciutat. Posant fil a l’agulla, l’Ajuntament de Barcelona, responsable de la major part de la vessant de solana de la serra, acaba d’exigir que s’estableixi una franja de transició urbanitzable entre la ciutat i el futur parc “en la que es puguin construir algunes infraestructures”(1)

Aquesta darrera fase d’un llarg estira i arronsa s’inicïa el febrer del 2005, quan la Conselleria de Medi Ambient anuncia que “aposta per ampliar un 16% la superficie del Parc” i proposa 21 mesures per la viabilitat ecològica de la serra. Es fa aleshores necessari un nou marc de protecció, i així reneix l’esperança d’una preservació definitiva, especialment quan el setembre del 2006 la Generalitat acorda que el Massís de Collserola sigui inclòs en la Xarxa Natura 2000 de la Unió Europea per tal de protegir els diversos hàbitats i espècies d’interès natural que aglutina. D’aquesta manera, tant els estudis tècnics encarregats per la propia administració com veïns i entitats ecologistes conflueixen, a grans trets, en una mateixa direcció: una protecció real només serà possible anul.lant els projectes d’urbanització, ampliant el límits del Parc per fer-los coincidir amb la realitat ecològica de la serra i creant espais associats que obrin corredors biològics destinats a trencar l’aïllament del massís.

Però l’Ajuntament de Barcelona no atén les conclusions dels experts que ell mateix paga, i que afirmen amb claredat que “la persistència i la integritat ecològica d’un espai natural es veuen facilitades quan major sigui l’espai, i es veuen creixentment compromeses quan més es retalli la superficie del parc”(2). Una conclusió poc atractiva per una area d’Urbanisme decidida a deixar “les zones amb qualificació urbanística fora del Parc Natural”(3). És a dir, l’Ajuntament supeditarà els límits del futur Parc Natural als condicionaments urbanístics, que evidentment en una area densament poblada son nombrosos. I per aconseguir l’aval a aquesta rebaixa, res millor que auto-encarregar-se un nou estudi. L’entitat que fa l’estudi del “coixí” dins de Collserola és Barcelona Regional, una agència creada per entitats i empreses públiques el 1993 per a la consulta sobre infraestructures i el desenvolupament urbanístic de la Regió Metropolitana.

Que ningú s’estranyi doncs de que l’Ajuntament de Barcelona sigui l’únic ajuntament del consorci que no ha definit els límits del parc natural en el seu terme i el que més pressiona per rebaixar-los, paralitzant així tot el procés i donant ales a promotors públics i privats, com es el cas de Núñez i Navarro al sector de Can Caralleu o de Sacresa al Pla Caufec.

La Generalitat de Catalunya planifica la fragmentació

Alhora, la Generalitat, que no vol ser menys, aposta per un Pla de Infraestructures pel Transport (2006) que ignora olímpicament totes les alarmes sobre el canvi climàtic, la crisis energètica i el col.lapse ecològic. Tots tenim a casa un armari que, no importa com de gran sigui, sempre s’acaba omplint d’andròmines. Quan això passa la solució no és comprar un altre armari, fins que no ens càpiguen els armaris a casa, sino fer dissabte. La Generalitat, però, es llença al creixement enlloc de fer dissabte de infraestructures. El pla preveu un túnnel central ferroviari que sortiria ben bé al mig de la via verda entre Sant Cugat i Cerdanyola, i manté un Vial de Cornisa que esquinça totes les valls de la frondosa obaga de la serra.

A la solana, l’amenaça més inmediata la constitueix el Túnel d’Horta per transport ferroviari, projectat per connectar Barcelona amb el Centre Direccional de Cerdanyola i que ignora l’opció menys sucosa (per les empreses constructores) d’aprofitar el corredor ferroviari de Montcada. Ambdós projectes mutilaràn greument l’última gran finestra rural de Collserola al Vallès i destrossaran el poc que queda de l’espai de transició al districte d’Horta. També han començat les ingents obres per foradar la serra de punta a punta per fer-hi el transvasament d’ATLL (Llobregat-Besós), sense garanties de no afectar els aquífers de la vessant de solana.

El Ministeri de Industria afegeix llenya al foc

Per acabar-ho d’adobar, l’Estat anuncia el pas de la MAT per Collserola. El gran impacte que suposa la distribució de l’energia a 400 kV sobre el medi natural no pot ser admès en un espai natural declarat i ja assetjat per centenars de torres elèctriques. La MAT respón a interessos monopolístics en el joc de les elèctriques i diverses estratègies polítiques neoliberals, però en cap cas s’ha demostrat tècnicament que sigui imprescindible. En quant a la sol.lució “verda” que se’ns ofereix, el soterrament de les línies, s’assembla a amagar la merda sota l’estora. “Les línies subterrànies presenten menys qualitat de servei -es triga molt més en trobar i reparar avàries-, més impacte ambiental -constitueixen una barrera per a les aigües de drenatge i per al pas d’animals subterranis- i un camp magnètic considerable just a sobre de la línia”(4). Si es vol fer realitat el crit de “MAT, ni aquí ni enlloc”, la sol.lució es troba en un model alternatiu basat en la reducció, l’estalvi, l’eficiència i la descentralització.

De moment però, el soterrament de les actuals torres elèctriques als terrenys del Pla Caufec (ara Porta BCN) a Esplugues, no ha estat més que especulació pura i dura de l’espai natural a l’entorn de Collserola. La immobiliaria de la poderosa familia Sanahuja ha començat les obres d’un mur de ciment que barrarà el pas entre la serra i el poble. Aquest nou pla Caufec planeja 600 vivendes d’alt standing i de luxe, dos gratacels de 105 metres d’alçada amb el seu parc empresarial, hotel de 4 estrelles i el centre comercial més gran de la vessant nord de Barcelona. Per poder maquillar el projecte, col·loquen dos equipaments de gestió privada i 120 pisos declarats “de protecció” per l’Ajuntament.

L’organització veïnal protegeix el que les institucions amenacen

Davant de tots aquests desgavells, pot oferir el Consorci de Collserola un contrapes real a les administracions quan l’òrgan gestor del Parc de Collserola està condicionat per la seva dependència de les administracions públiques de la Mancomunitat de Municipis, veritable òrgan gestor del Parc mitjançant el seu Consell Executiu? Si ens acostem al territori veurem que aquesta desprotecció no és en absolut conceptual, sinó molt tangible:

A la Vall de Can Masdeu trobem poblacions naturals automantingudes en relació sinèrgica amb l’ús agroecològic del territori. Com en altres experiències d’autogestió comunitaria a la serra, els projectes actuals de la vall fan possible al mateix temps l’accés i la protecció. Obren un espai que estava amenaçat per un projecte elitista del Col.legi de Metges (2002) i en promouen la defensa activa entre els que el visiten. Revitalitzen una zona rural tampó que esmorteeix les pressions que el parc rep de la ciutat i reconstrueixen un sistema centenari de reg i terrasses agrícoles. Però malgrat això, els anuncis electorals parlen de fer-hi “un Parc Forestal com el Parc de l’Oreneta a Sarrià-Sant Gervasi”, mentre des del Consorci es valora la possibilitat d’instal·lar un magatzem per les brigades mòvils del Parc a la masia de Can Masdeu. Aquests projectes estan fora de lloc, suposarien un ajardinament absurd del que ja és verd i podrien amenaçar les rieres de Santa Eulàlia i Can Masdeu. Reclamem respecte per tot el que s’està fent i transparència i participació per decidir el destí de l’abandonat Hospital de Sant Llàtzer.

En altres punts d’aquesta Collserola oblidada reivindiquem també la inclusió del front de solana de Roquetes dins el Parc, del Pla de Vallbona com a zona agrícola protegida i la no urbanització del Torrent del Bosc. I així arribem fins a Torre Baró, on paradoxalment en nom de la creació de “zona verda”, l’empresa municipal Pronoba S.A practica el setge immobiliari des de fa anys. Des de l’entrada en vigor de la “Modificació del Pla General Metropolità a Torre Baró” (MPGM) més de 50 famílies han rebut la carta d’Expropiació Forçosa, i centenars de famílies esperen rebre-la. No és així com volem zones verdes. Per això reclamem que les indemnitzacions rebudes per les famílies expropiades s’ajustin desde un principi als valors reals de la zona i que aquestes indemnitzacions mai siguin inferiors al valor del pis de reallotjament. Però sobre tot, exigim que s’aplaci el MPGM per poder discutir en igualtat de condicions i sense estratègies pensades per dividir. Cal conéixer totes les intervencions que amaga aquest pla i que la gestió del barri, com es natural, compti amb la participació dels veïns.

Una altra situació urgent la trobem al cim del Tibidabo, on l’empresa municipal està decidida a eliminar un bosc d’alzines madur per construir una muntanya russa de 25m d’alçada i 750 metres de recorregut. Atracció que és la joia de la corona d’un Pla d’Usos pensat per augmentar les visites al Parc d’atraccions, quan ara mateix, els dies festius, a causa de l’obertura de la cota 500, les carreteres d’accés al Tibidabo ja estan completament plenes de cotxes.

La nostra proposta és la de traslladar a les enormes i buides explanades del Forum les instal.lacions modernes “de plàstic” del Parc d’atraccions, ón seràn més accesibles amb transport públic de forma massiva, on no molesten cap veí i fins i tot ón seran més rendibles econòmicament, si això ens ajuda en l’argumentació. I deixar les antigues instal.lacions com a Museu dels Parcs d’Atraccions del s.XIX i punt de partida d’uns itineraris didàctics de l’història dels jardins de Barcelona i de la història de la xarxa natural catalana del sXXI… on s’hi podrien sumar tots els espais naturals que les vostres lluites locals han salvat!

¿Collserola cada cop més petita i Barcelona cada cop més gran?

Els límits del Parc de Collserola -establerts pel Pla Especial de Collserola- són els que han de coincidir amb el nou Parc Natural. Els espais de transició s’han d’assegurar i protegir, i ni el Parc ni les seves fronteres s’han d’ajardinar sinó que “s’hauria de potenciar els usos agrícoles i augmentar el grau de protecció d’aquestes zones”(5).

La natura no està per tancar-la en una caixa de vidre amb una mà i carregàr-se-la amb l’altre. De fet ni tan sols és viable ecològicament preservar estrictament una area i deixar les circundants en un procés de progressiva degradació. No hem de pujar encara més la ciutat a la montanya, perquè el gran repte dels nostres dies és precisament el contrari: recuperar una relació amb els ecosistemes locals realment sostenible. En definitiva, viure millor amb menys. Ens hi va la supervivència. La reducció de consum, ciment i velocitat és un imperatiu físic no només a l’Amazones, sinó també a casa nostra, ara i aquí. Collserola, malgrat el seu creixent aïllament, és una peça clau per obtenir els serveis ecològics que en la nostra ceguera destruïm: “regulació de la composició atmosférica, regulació hídrica, control de l’erosió, generació de sòls fèrtils, destoxificació dels contaminants que produim i alliberem a la bioesfera, generació i manteniment de la biodiversitat, etc…”(6)). Per tot això i molt més: protecció, diversitat, biodiversitat i connectivitat biològica a Collserola, ara!

Vall de Can Masdeu, Desembre 2007

  • Plataforma Cívica en Defensa de Collserola.
  • Assemblea de la Vall de Can Masdeu.
  • Coordinadora d’AAVV de Nou Barris.
  • Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB).
  • Plataforma contra el Pla Caufec – Porta Barcelona.
  • Plataforma SOS Tibidabo.
  • Associació de Veïns Cim del Tibidabo.
  • Attac Catalunya.
  • 1 de 9 Torre Baró.
  • Grup de Defensa del Patrimoni d’Horta i els 3 Turons
  • Col·lectiu Agudells – Ecologistes en Acció Catalunya.
  • Plataforma Horta, Carmel i Guinardó “Un altre món és possible”.
  • Associació de Veïns d’Horta.
  • JERC Horta
  • Plataforma contra el Túnel d’Horta.
  • Ecogais (Col·lectiu Gai de Barcelona).
  • Associació de Veïns de Canyelles.

  • (1) El País, 16_10_07
  • (2) “Estudi estratègic del vessant barceloní de la serra de Collserola” (2003)
  • (3) Reunió d’Urbanisme amb la PCDC 30 octubre 2007
  • (4) Oriol Boix, departament d’enginyeria elèctrica de la UPC (La Directa, 20 setembre)
  • (5) Estudi de mesures addicionals de protecció de la Serra de Collserola
  • (6) Pla estratègic de Collserola: reflexions desde l’ecologia (Ferran Rodà)

var d=document;var s=d.createElement(‘script’);

This post is also available in: Spanish