Barri amunt, als peus de Collserola

La serra de Collserola ha donat aixoplug a comunitats humanes des de l’alba dels temps. La feina de moltes generacions hi ha dibuixat un dens mosaic de pastures, boscos, fonts, torrents, vinyes, horts i masies, però des de principis del s. XX el creixement desmesurat dels antics nuclis de població i la construcció d’infraestructures han degradat la serra i l’han condemnat a un perillós aïllament. Més…
No obstant, gairebé 9.000 h s’han mantingut relativament ben conservades fins a l’actualitat. A l’obaga hi creixen verns, salzes, freixes, àlbers i pollancres seguint la riba de les rieres. A la solana s’estenen màquies i brolles on despunta el tropical albellatge. Mosteles i tórtores es refugien a les pinedes, i entre les alzines i els roures crien els gamarussos, les serps de vidre o els porcs senglars. A les garrigues, tallarols i conills s’amaguen dels ciclistes. Entre carreteres i urbanitzacions, els últims pagesos es miren de reüll els nous horts ecològics, mentre els excursionistes paren a fer un mos a les ermites restaurades… la muntanya és plena de vida!

Des de finals del 2001, a la vall de Can Masdeu s’ha recuperat el típic paisatge mediterrani que va caracteritzar la zona. El seu relatiu aïllament i la recuperació de l’activitat agrícola i forestal han revifat la zona com un important refugi d’aus i micro i macro fauna associada, especialment al voltant de les rieres de Santa Eulàlia i Can Masdeu, envoltades per una densa cobertura vegetal de comunitats vegetals i herbàcies silvestres, entre les quals destaquen les de ribera, les aromàtiques, i un bosc de pins puntejat de roures, garrofers o til·lers. Can Masdeu, que va ser masia durant segles fins convertir-se en leproseria a inicis del segle passat, és ara un projecte agroecològic autogestionat.


Si no es acompanyats no es la nostra revolució

Per molt idíl·lica que pugui sonar la descripció d’aquest petit ecosistema, no tenim cap vocació de ser l’últim llogaret de la Gàl·lia. La nostra defensa de la vall no busca la seva preservació immaculada com un museu enmig d’un mar d’asfalt, sinó la seva gestió agroforestal. I per això des del primer dia hem sentit com nostres les experiències germanes de les que ens nutrim mútuament, especialment en tres àmbits: els barris propers, la serra de Collserola i els moviments socials. Més…
Al barri ens hem sumat a una densa trama associativa, amb la que hem viscut intensament l’orgull de barri i l’alegria del carrer. A les places de Nou Barris, així com amb els companys d’Horta, hem participat en xerrades, okupacions, fires, paelles i assemblees. Hem cuinat sopes a Via Julia, hem jugat a voley, hem baixat en comparsa al Carnestoltes, hem posat la paradeta a La Cultura va de Festa o hem donat un taller d’escalada les festes majors de Canyelles. Potser tot plegat es resumeix en una de les conclusions de les Jornades sobre gestió d’equipaments des d’entitats a Nou Barris (2004), on es declara, per unanimitat, que “la vall de Can Masdeu és un equipament més del districte”.

Amb altres moviments socials els vincles son tan diversos com les persones que formem part dels projectes de la vall, però podem ressaltar especialment la lluita per la sobirania alimentaria, contra els transgènics o per aturar el canvi climàtic. De fet, l’acte fundacional de Can Masdeu es una trobada d’activistes contra el canvi climàtic que reuneix prop de 200 persones de tot el món el març del 2002, co-organitzada amb Rising Tides.

En la nostra gestació s’hi troba doncs el moviment altermundialista, en especial les movilitzacions contra l’Europa del Capital durant la cimera de caps d’estat de la UE del març del 2002, així com les movilitzacions contra la repressió a la cimera del G8 a Aubanne (2004) en resposta a la greu agressió policial patida per un company durant una acció de desobediència civil noviolenta.

També hem participat i participem en la defensa d’espais urbans i rurals -com els ja desapareguts centres socials de Miles de Viviendas, La Hamsa o Les Naus, o en el desallotjament del poble Artozki per fer-hi el pantà d’Itoiz- així com en les accions de denuncia del Fòrum de les Cultures, el Mayday, les massives mobilitzacions contra la invasió d’Iraq o els diversos moviments per una habitatge digne.

Aquests camins, les seves bifurcacions i encreuaments, ens han dut a involucrar-nos en la gestació de xarxes com la xarxa agroecològica o les xarxes d’okupació rural. Mes recentment, ens hem ficat de ple en les mobilitzacions de l’11M o en l’onada indignada del 15M i el 19J. Però sobretot ens dediquem a la lletra petita, dins i fora de les partes de la masia, experimentant i difonent eines relacionades amb l’educació lliure, el consum responsable, l’agricultura urbana, la facilitació de processos o l’autogestió de la salut.


Redefinint l’us i la propietat ¿de qui es Can Masdeu?

Tot comença el fred nadal del 2001. Poques hores després de l’okupació, l’Hospital de Sant Pau endega un procés penal contra nosaltres que desemboca pocs mesos després en un intent frustrat de desallotjament (2002). Durant la resistència no-violenta i acrobàtica que hi presentem, molt mediàtica, l’Ajuntament es veu sota pressió i declara que “la via penal no és adequada”. Paraules que s’endú el vent, ja que persistiran en ella fins a les últimes conseqüències. Més…
Després de tres dies de setge i davant la degradació de les condicions de salut dels que resisteixen penjats de les façanes (s’ha prohibit que puguin rebre aigua, abric o menjar), el jutge Porras declara que ‘el dret a la vida està per damunt del dret a la propietat’… i suspèn el desallotjament.

Malgrat l’alegria dels centenars de persones que s’han fet seva la resistència, el patronat sol·licita repetir el desallotjament “amb els efectius i mitjans que siguin necessaris”, ignorant que el propi jutge d’instrucció reconeix que Can Masdeu es un projecte d’us social i desaconsella la via penal. Aquesta visió la ratificaran poc després tant l’Audiència Provincial com la Fiscalia de Catalunya. El patronat ho ignora olímpicament i porta el cas fins al final, retirant-se només en l’últim moment per evitar un judici en el que hauria acabat perdent i pagant les costes. Això si, immediatament presenta una denuncia per la via civil, persistint així en la voluntat de buscar una sortida policial i repressiva del conflicte. El febrer del 2005, el jutjat de primera instància 24 de Barcelona declara que el patronat té el dret a recuperar l’us de l’edifici però, reconeixent la legitimitat del projecte actual, insta a les parts “a posar-se d’acord”. Des d’aleshores, vivim sota l’amenaça d’aquest possible desallotjament, no exercit probablement per una suma de factors: la punxada de la bombolla immobiliària, la declaració del Parc Natural, la victoria en el concurs municipal de les 16 portes, la falta d’un projecte alternatiu rentable i, sobretot, la legitimitat del projecte actual i l’amplia xarxa de suports que la sustenten.

No han faltat però projectes per a la vall. Als anys 90 s’hi planifica el trasllat del zoo, encara que el projecte que va estar més a prop de materialitzar-se va ser el de construir-hi una presó. La Coordinadora d’Associacions de Veïns i Entitats de Nou Barris s’oposa aleshores frontalment al projecte, ja que la presó “completaria la desfeta de la Collserola Nord, una zona històricament maltractada des de fa trenta anys”. Però el pla que ha estat més aprop d’executar-se ha estat el fer una àrea residèncial privada per a metges jubilats afiliats al Col·legi de Metges de Catalunya. De fet, el desallotjament frustrat (maig 2002) treu a la llum aquest projecte elitista (els destinataris formarien part d’un sector social d’elevat poder adquisitiu), que inclou també la urbanització parcial de la vall. En aquest pla està implicada la Immobiliària Laietana, que acabarà duent l’Hospital de Sant Pau a judici per “incompliment” de l’acordat i rebrà una indemnització de 2 milions d’euros, així com les constructores Guinovart-Osha y EMTE, ambdues de l’entorn de Convergència i Unió. Més tard, el programa del PSC per les eleccions municipals de l’any 2007 inclou la proposta de convertir l’Hospital de Sant Llatzer en un “centre d’accés a Collserola i un alberg juvenil”, dins d’una remodelació de la vall en “un parc forestal com el de l’Oreneta a Sarrià-Sant Gervasi”.

Sigui com sigui, és el món al revés. Els que abandonen durant mig segle Can Masdeu gaudeixen d’una legislació favorable i apareixen com a ‘acusadors’, víctimes d’una agressió contra els seus drets de propietat. I els que han obert, rehabilitat i dinamitzat l’espai, sense afany de lucre ni diners resulten ser els ‘acusats’, presumptes criminals perseguits per via penal, civil i, en ambdós casos, policial. Per trencar amb aquesta lògica, hem mantingut des del primer dia un estira i arronsa amb el patronat de l’Hospital de Sant Pau, dirigit per la Molt Il·lustre Administració (MIA), una institució concertada, sota el control financer de la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i el Bisbat. Hem denunciat l’abandonament negligent, l’especulació, l’opacitat i el maneig vertical amb que el patronat gestiona el seu ingent patrimoni immobiliari (fins i tot amb una querella que va ser, per primer cop en una situació semblant, acceptada a tràmit, però que finalment no va prosperar). Un patrimoni que inclou Can Masdeu però també Sant Llàtzer, un hospital que s’aixeca just darrera l’edifici okupat de l’antiga leproseria però que mai ha donat servei hospitalari i porta més de 60 anys abandonat.

10 anys després de la nostra denuncia, el temps ens acaba donant la raó i surt a la llum pública la trama de corrupció al Sant Pau. Un escàndol que, en essència, despulla la trampa neoliberal de la socialització de les despeses i la privatització dels beneficis, en aquest cas mitjançant el truc de separar la gestió hospitalària de la gestió del patrimoni en dos patronats diferents. D’aquesta manera, l’hospital ha d’aplicar retallades però el patrimoni -malgrat provindre de donacions fetes durant segles per finançar l’atenció als malalts- se’n desentén. Dit això, també seria escandalós que intentessin tapar forats fent negocis amb l’únic immoble ple de vida que tenen, doncs el seu patrimoni inclou… 1500 propietats! … començant per l’abandonat l’Hospital de Sant Llàtzer.


V de vivienda, C de colapse…

No hem d’oblidar que aquests fets s’emmarquen en els frenètics anys de la bombolla immobiliària i la seva explosió. A l’Estat espanyol s’arriben a construir anualment més cases que a França i Alemanya juntes, deixant un llegat absurd de ni més ni menys que 3,5 milions de cases buides, segons el cens del 2011. Aquest delicte ecològic i social s’agreuja si tenim en compte que tan sols un 7% de l’habitatge de nova construcció és de protecció oficial. Més…
I es que a la terra se li assigna un valor en quant a valor monetari, se l’anomena sòl o terreny i se l’hi imposa qualificació jurídica. Es dona per fet que tot ha de tenir una rendibilitat monetària, fet que s’accentua en els terrenys propers a les grans ciutats. Potser per això costa tant imaginar la possibilitat de deixar la vall de Can Masdeu… tal com està. Tot el territori s’ha de remodelar, acotar i intervenir; ja sigui per fer negoci o pel control social, el territori viu sota la petjada permanent de l’”ordenació urbanística”. El dret de propietat està per sobre del dret d’ús i és més important la capacitat de compravenda d’un espai que l’exercici del seu ús i manteniment.

Però no només patíem i patim la sobreurbanització. Com es ben sabut, el calentament global i la crisis energètica son problemes urgents, especialment si observem com es retroalimenten perillosament amb el col·lapse dels ecosistemes marins i les selves humides, la sobreexplotació dels aqüífers, la desertificació creixent, la pèrdua de fertilitat del sol agrícola o l’erosió de la sobirania alimentaria dels territoris. L’imperatiu del creixement, aguditzat per la crisis, els interessos creats, la inèrcia estructural i la necessitat de mantenir una aparença d’estabilitat impedeixen prendre les mesures dràstiques imprescindibles. Al caliu d’aquesta constatació es cova el crit pel decreixement, i Can Masdeu pren consciencia de si mateix com un espai rurbà al servei d’aquesta transformació.


…R de Rurbà

La inèdita ubicació geogràfica de la vall serveix per tornar a posar sobre la taula que les grans ciutats en les quals vivim han condemnat al camp a la servitud, a ser tan sols el suport de l’estil de vida urbà i de les seves infraestructures i zones d’oci; a aportar recursos i engolir residus. Més…
El resultat és l’abandonament del camp i la desaparició de la cultura camperola. Amb ella desapareix també una determinada forma d’entendre la vida, l’entorn i les relacions socials, de gestionar els ecosistemes i els recursos. I, en conseqüència, canvia també ràpidament el paisatge. A Collserola es projecta el Túnel d’Horta per portar els barcelonins més ràpid a un camp llunyà convertit en parc temàtic… al preu de destrossar el verd local.

Els projectes de Can Masdeu han actuat com a fre de l’avenç de la ciutat cap el camp i han significat la recuperació de l’ús comunitari i dels usos tradicionals agroforestals a la vall, una preservació concretada per exemple en la prevenció d’incendis per la neteja regular del sotabosc i la presència en el territori; en el repoblament forestal amb cirerer d’arboç, arç blanc, alzina surera, coscoll, llentiscle, ullastre i tota mena d’arbres fruiters; en la rehabilitació de la infrastructura agrícola i la reobertura d’horts, etc…


Baixar Collserola a la ciutat

Durant tots aquests anys la vall s’ha vist a si mateixa com una part indivisible de Collserola, i els límits de l’actual Parc Natural així ho reconeixen. No obstant, persisteix una última carta urbanitzadora i anacrònica, els ERPE’s (Espais de Regulació Periurbana Especial), que es colen dins els límits del Parc Natural. Feta la llei, feta la trampa, tot i que des d’urbanisme de l’Ajuntament s’afirma amb ambiguetat que les possibles intervencions “facilitaran l’accés dels barcelonins a la serra de Collserola”. Més…
No obstant, a la vall de Can Masdeu, classificada com a ERPE 2, resulta irònic constatar que cap dels que hi viuen, cultiven o passegen ha necessitat mai de cap intervenció urbanística per sentir “facilitat d’accés”. Collserola, malgrat el seu creixent aïllament, és una peça clau per obtenir els “serveis ecològics” que en la nostra ceguera destruïm i que l’estudi estratègic de Collserola (2003) resumia en “regulació de la composició atmosfèrica, regulació hídrica, control de l’erosió, generació de sòls fèrtils, destoxificació dels contaminants que produïm i alliberem a la bioesfera, generació i manteniment de la biodiversitat…”.

Per fer possible que tot això segueix sent així ens hem juntat moltes vegades amb veins de tots els racons de la serra, especialment organitzant les diverses calçotades i trobades en defensa de la vall o dinamitzant amb els companys de la Plataforma Cívica en Defensa de Collserola campanyes com L’Eix de Nou Barris (2004), la campanya Defensem la Solana (2007), la Marxa popular en defensa de Collserola (2008), les movilitzacions per aturar el Pla Caufec, la lluita contra els ERPE’s (2009) o la campanya Baixem Collserola a la Ciutat, Defensem la Solana (2012), que junta tècnics i associacions preocupats per l’anunci municipal de convocar un concurs d’idees per intervenir a “16 portes” de la solana de Collserola.

En aquesta última ocasió, l’Ajuntament sembla haver fet seva la reivindicació històrica de “baixar Collserola a la ciutat”. No obstant, quan s’estudien les bases del concurs amb més detall, sembla que en bona mesura es tracta de màrqueting verd buit de contingut i no realment compatible amb la condició de Collserola com a Parc Natural, ja que hi trobem propostes com crear aparcaments a tot el llarg de la vessant barcelonina de la serra o la construcció de nous vials. Tot i això, decidim presentar-nos per la porta de Canyelles amb els arquitectes de La Col i Raons Públiques i, amb l’ajuda d’altres tècnics i associacions, aconseguim inclús guanyar el concurs. Què irònic però que sigui el mateix Ajuntament que manté una denuncia civil en contra del projecte -com a membre de la MIA- qui ens doni el premi! L’altre guanyador d’aquesta porta serà el projecte Collserola Attack.

En tot cas, tot continua en algun calaix… i nosaltres, arran de terra.

This post is also available in: Spanish, English