Des de l’alba dels temps, la serra de Collserola ha alimentat i donat aixoplug a comunitats humanes. La feina de moltes generacions i el traç dels usos tradicionals han dibuixat un dens mosaic de pastures, boscos, fonts, torrents, vinyes, horts i masies. Però des de principis del s. XX, i especialment a partir dels anys 60, el creixement desmesurat dels antics nuclis de població i la construcció d’infraestructures metropolitanes ha degradat la serra i l’ha condemnat a un perillós aïllament respecte els espais naturals que la circumden.
No obstant, gairebé 9.000 ha., una part prou important del conjunt, s’ha mantingut relativament ben conservada fins a l’actualitat. A l’obaga hi creixen verns, salzes, freixes, àlbers i pollancres seguint la riba de les rieres. A la solana s’estenen màquies i brolles on despunta el tropical albellatge. Mosteles i tórtores es refugien a les pinedes, i entre les alzines i els roures crien els gamarussos, les serps de vidre o els porcs senglars. A les garrigues, tallarols i conills s’amaguen dels ciclistes. Entre carreteres i urbanitzacions, els últims pagesos es miren de reüll els nous horts ecològics, mentre els excursionistes paren a fer un mos a les ermites restaurades. La muntanya és plena de vida. Però no la vida d’un jardí, sinó la d’un ecosistema.