En els últims 20 anys, més d’un milió d’agricultors de tot l’Estat han deixat els seus pobles per instal·lar-se a les ciutats. Molts estudis han demostrat que el famós atur estructural espanyol té molt a veure amb aquest èxode. Així s’ha completat el cicle de l’absurd: com que la cultura rural s’ha destruït, varem fugir de la terra, i com que la vida metropolitana es insostenible, necessitem fer l’escapada de cap de setmana al món rural. L’estil de vida urbà s’ha traslladat així al camp, tant pels que hi viuen com pels que el visiten. Les granges multifuncionals que escapaven de la lògica capitalista s’han substituït per cadenes de muntatge de porcs dopats. Les barques dels pescadors, per iots de luxe.

En aquests mateixos 20 anys, un quart de milió de persones ha sortit de Barcelona buscant el somni americà dels suburbis adossats “prop de la natura”. Aquesta moda ha extès la ciutat com una taca d’oli. “L’explosió metropolitana ha provocat un enorme consum de sòls agroforestal i espais lliures. Ha aumentat uns 30 Eixamples l’edificació… però la població no. I el 60% d’aquest sol correspón al patró de baixa densitat de la urbanització difusa, on només viu un 16% de la població metropolitana, gent d’alt poder adquisitiu.” (Carta de Mesures contra la Violència Immobiliaria)

Aquest model ha disparat la dependència del cotxe i ha fet augmentar el consum d’aigua i energia. Si lliguem caps, observem que “es impossible entendre com s’ha pogut

aguantar fins ara l’enorme encariment de l’habitatge (no hauria de superar mai el 30% de la renda) sense tenir en compte que, simultàniament, la despesa alimentària ha caigut del 28% (1980) al 18% (2005). Massa poques vegades ens adonem dels graus d’explotació al pagès i degradació ambiental que hi ha al darrera d’aquest abaratiment” (Enric Tello)

Deixem-nos doncs de somnis idílics, anem a viure al camp, si, però no per acabar anant a comprar al Caprabo d’Olot. Tornem al camp, és clar, però sobretot evitem que els que encara en viuen hagin de marxar. És el que s’entén per agroecologia, una visió alternativa en que els distribuidors no sotmeten als productors i on l’explotació del medi ambient no es cura amb parcs naturals sinó amb un món rural viu. Es a dir, un model que prioritza el consum local, l’accés a la terra i el caminar plegats amb els cicles ecològics. Un model enfrontat a la ceguera química i transgènica. Un model que permet participar i controlar la pròpia vida, ja que es impossible tenir participació en un sistema gegant. En definitiva, un intent de tornar a entendre i respectar el cicle hidrològic, la fotosíntesis, la polinització, la fecundació... la lògica implacable de la vida. Perque no es tracta només de protegir la pagesia, el paisatge o el paladar, també es tracta de retrobar l’harmonia amb el medi natural, que es l’únic medi pel que realment estem filogenèticament adaptats.

<Anterior Siguiente>