Marxem al camp… però a quin camp?

Quan somiem tornar al camp hauriem de començar per aclarir-nos ¿De quin camp parlem quan la cultura urbana s’ha extès imparable per tot el planeta? A les nostres terres ho va resumir molt bé l’eslògan que va acompanyar la construcció del Tunel del Cadí “Andorra, l’escapada”. El camp, una evasió. I es que resulta important no confondre un tros de verd amb un món rural viu. Des de fa dècades, el camp real, es a dir, una economia pagesa arrelada al territori, agonitza sota els efectes d’una verdadera guerra de baixa intensitat. Una guerra en la que els generals son intermediaris comercials, tecnòcrates de Brussel·les o grans superfícies comercials. Una guerra que està armada de caríssims paquets tecnològics, com ara plaguicides cada cop més tòxics contra superplagues cada cop més inmunes i o fertilitzants que amb prou feines reanimen sols en estat de coma. Una guerra en la que es prepara el terreny amb subvencions orientades bàsicament als grans productors i en la que s’assetja el pagès amb preus de compra que arriben a estar per sota del preu de cost. Una guerra que entre les seves estratègies de propaganda inclou normatives sanitàries i administratives que en realitat camuflen un atac en tota regla contra la petita pagesia i els circuits curts de distribució. Una guerra que ha provocat moltes baixes en nom del productivisme, per paradoxalment acabar llençant anualment

entre un 20/40% de tot l’aliment produït al món, segons dades recents de la FAO.
Però es que potser ens sobra el menjar? Es evident que existeix una sobreproducció esperonada pels derivats del petroli en forma de químics, gasolina o maquinaria, però si desglosséssim la factura se’ns posarien els pels de punta. Poca gent es conscient del que significa que a la majoria de països industrialitzats la terra hagi perdut entre un 40 i un 80% dels nutrients essencials. El benefici a curt plaç i per pocs significa, a la llarga, la degeneració del sol per salinització, compactació, urbanització, contaminació o esgotament dels aqüífers. I finalment, el despoblament del camp. Si un 65% de la terra que algun dia va ser cultivable ja no ho és, es perquè estem pressionant els ecosistemes per sobre de la seva capacitat de regeneració. Es així de senzill. Produïm massa, especialment massa carn, distribuïm malament, enriquim al intermediari i enfonsem al pagès, la qualitat dels aliments ha disminuït i la base ecològica de tot plegat es insostenible... a qui beneficia un disbarat tan gran?

No cal anar massa lluny...

Siguiente>